En la última década han proliferado las ficciones sobre el narcotráfico en Galicia. Más allá de lo temático, al analizar críticamente las recientes narcoficciones gallegas, emergen una serie de elementos afines: la presencia de enfermedades degenerativas como una metáfora de lo social, la experiencia del trauma, y la obsesión por la memoria individual y colectiva. Este trabajo analiza dichos elementos a través de tres ficciones: la película Quien a hierro mata (2019), dirigida por Paco Plaza, la novela testimonial o docuficción Operación bucéfalo (2018) de Juan Cal, y la novela Golpes de Luz (2021) de Ledicia Costas.
En l'última dècada temàtica, quan s’ ha analitzat críticament les recents narcoficcions gallegues, emergeixen una sèrie d'elements afins: la presència de malalties degeneratives com una metàfora d’allò social, l'experiència del trauma, i l'obsessió per la memòria individual i col·lectiva. Aquest treball analitza aquests elements a través de tres ficcions: la pel·lícula Quien a hierro mata (2019), dirigida per Paco Plaza, la novel·la testimonial o docuficció Operación bucéfalo (2018) de Juan Cal, i la novel·la Golpes de luz (2021) de Ledicia Costas.
Drug-trafficking fictions have proliferated in Galicia In the last decade. When critically analysing recent Galician narcofictions, a series of related elements emerge besides the thematic dimension: the presence of degenerative diseases as metaphors for the social, the experience of trauma, and the obsession with individual and collective memory. This work analyses these elements through three fictions: the film Quien a hierro mata (2019), directed by Paco Plaza, the testimonial fiction Operación Bucéfalo (2018) by Juan Cal, and the novel Golpes de Luz (2021) by Ledicia Costas.