Acceso usuarios
[1]
Palma de Mallorca, España
Tres rasgos (morfo)sintácticos que han tenido históricamente vigencia en el catalán de Mallorca parecen tender a la desaparición. Se trata del uso de "ser" como auxiliar para la formación de tiempos compuestos, la concordancia de participio con el sujeto y con el objeto (más allá en este último caso de los pronombres débiles de tercera persona) y el orden de los pronombres débiles acusativo-dativo cuando el de acusativo es de tercera persona. En este trabajo queremos analizar la vigencia y la evolución de estos usos a partir de los datos obtenidos del Corpus Textual Informatizado de la Lengua Catalana (IEC) y la evolución del discurso normativo sobre estas tendencias en busca de indicios de relaciones causa-efecto.
Three (morpho)syntactic features historically associated with Majorcan Catalan seem to be fading out: "ser" (to be) as an auxiliary verb in compound tenses, the agreement of past participle either with subject or object (beyond, in the latter case, the well-known agreement with third person weak pronouns), and the order accusative-dative in weak pronouns when the accusative is in the third person. In this paper I analyse the vigour and evolution of these usages by taking into account data from the Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (IEC), and the evolution of the prescriptive discourse on these trends in search for indications of cause-effect relationships.
Tres trets (morfo)sintàctics que han tingut històricament vigència en el català de Mallorca pareix que tendeixen a la desaparició. Es tracta de l’ús de "ser" com a auxiliar per a la formació de temps composts, la concordança de participi amb el subjecte i amb l’objecte (més enllà en aquest darrer cas dels pronoms febles de tercera persona), i l’ordre dels pronoms febles acusatiu-datiu quan el d’acusatiu és de tercera persona. En aquest treball volem analitzar la vigència i l’evolució d’aquests usos mitjançant les dades del Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (IEC) i l’evolució del discurs normatiu sobre aquestes tendències a la recerca d’indicis de relacions causa- efecte.
