Acceso usuarios
Caterina Martínez Martínez
Esta contribución se inserta dentro de una investigación más amplia centrada a estudiar el impacto del proceso de normativización llevado a cabo en torno a la obra de Pompeu Fabra sobre la evolución del catalán, desde final del siglo XIX. Habitualmente, la lengua antigua es un referente en el establecimiento de la norma fabriana. Se toman materiales léxicos y gramaticales del catalán medieval con el objetivo de evitar castellanismos o satisfacer necesidades comunicativas de los hablantes. Sorprendentemente, no aconteció lo mismo en el caso del uso del pronombre relativo “qui/que” en función de sujeto con antecedente. El catalán contemporáneo había optado por el relativo "que" para esta función. A partir de los datos de los corpus digitales del catalán de la edad media y moderna, del tratamiento de gramáticos anteriores y coetáneos de Fabra y de sus propios usos, analizamos la evolución del pensamiento del Maestro sobre la prescripción de esta construcción sintáctica en el catalán contemporáneo. ¿Cuáles eran realmente los usos de “qui” y “que” en función de sujeto con antecedente en el catalán medieval y de la edad moderna? ¿Cómo evolucionaron estos usos hasta llegar a la situación contemporánea? ¿Qué debió de mover Fabra a aceptar el uso de “que”, un uso que aparentemente se distanciaba de la lengua antigua?
Aquesta contribució s’insereix dins una recerca més àmplia centrada a estudiar l’impacte del procés de normativització dut a terme a l’entorn de l’obra de Pompeu Fabra sobre l’evolució del català, des de final del segle XIX ençà. Habitualment, la llengua antiga és un referent en l’establiment de la norma fabriana. Es prenen materials lèxics i gramaticals del català medieval amb l’objectiu d’evitar castellanismes o satisfer necessitats comunicatives dels parlants. Sorprenentment, no va esdevenir el mateix en el cas de l’ús del pronom relatiu “qui/que” en funció de subjecte amb antecedent. El català contemporani havia optat pel relatiu "que" en aquesta funció. A partir de les dades dels corpus digitals del català de l’edat mitjana i moderna, del tractament de gramàtics anteriors i coetanis de Fabra i dels seus propis usos, analitzem l’evolució del pensament del Mestre sobre la prescripció d’aquesta construcció sintàctica en el català contemporani. Quins eren realment els usos de “qui” i “que” en funció de subjecte amb antecedent en el català medieval i de l’edat moderna? Com van evolucionar aquests usos fins arribar a la situació contemporània? Què degué moure Fabra a acceptar l’ús de “que”, un ús que aparentment es distanciava de la llengua antiga?
This contribution is part of a broader research focused on studying the impact of the standardization process carried out around the Pompeu Fabra’s work on the evolution of Catalan, from the end of the 19th century. Usually, the ancient language is a reference in the establishment of the Fabrian norm. Lexical and grammatical materials are taken from medieval Catalan to avoid Castilianisms or to satisfy the speaker’s communicative needs. Surprisingly, the same did not happen in the case of the relative pronoun “qui/que” in the function of subject with antecedent. Contemporary Catalan had opted for the relative pronoun “que” in this function. From the data of the digital corpus of middle and modern Catalan, the treatment of previous grammarians and contemporaries of Fabra and their own uses, we analyze the evolution of the Master’s thinking about the prescription of this syntactic construction in contemporary Catalan. What were the real uses of “qui” and “que” in function of the subject with antecedents in medieval and modern Catalan? How did these usages evolve until reaching the contemporary situation? What led Fabra to accept the use of “que”, a usage that apparently distanced itself from the ancient language?
