Acceso usuarios
, Isabel Oltra-Massuet (secret.) , Marta Coll-Florit (voc.) Aquesta tesi pretén analitzar el comportament sintàctic dels verbs de canvi d'estat en llengua catalana respecte de la participació en l'alternança causativa i oferir una proposta teòrica de les representacions sintàctiques de la variant causativa i de l'anticausativa, així com de les construccions que s'hi relacionen (passiva perifràstica, passiva pronominal i mitjana). La tesi pretén, doncs, donar resposta a diferents preguntes com ara, per exemple, quins són els verbs que participen de l'alternança causativa en català i quins són els factors que determinen que un verb de canvi d'estat alterni, si és que n'hi ha cap; quina és la relació estructural entre les dues construccions alternants, si és que una deriva de l'altra; quina és la relació amb les construccions de passiva i mitjana; quin és el paper del clític pronominal se que prenen les variants anticausatives de l'alternança en català, i quina és la representació sintàctica corresponent a les construccions analitzades i si aquestes mantenen un component de CAUSA en aquesta representació. El marc teòric adoptat és el de la Morfologia Distribuïda, i concretament partim de la proposta neoconstruccional, i no derivacional, d'Alexiadou, Anagnostopoulou & Schäfer (2015) per revisar-la lleugerament i fer una proposta que doni compte del comportament empíric dels verbs de canvi d'estat en català pel que fa a l'alternança. Així doncs, en primer lloc analitzem la participació en l'alternança dels verbs de canvi d'estat, a partir de les classificacions que s'han proposat per a aquest tipus de verbs. En l'anàlisi proposem que les construccions causatives amb un subjecte agentiu no alternen i que la corresponent construcció intransitiva s'ha d'entendre com de passiva pronominal. Així mateix, i de manera important, demostrem que els verbs de canvi de causa interna, contràriament al que s'ha mantingut tradicionalment, també alternen en català, tot i que amb restriccions pel que fa al subjecte de la variant causativa, fenomen que analitzem a partir de la Direct Causation Condition de Rappaport Hovav & Levin (2012) i Rappaport Hovav (2014). Posteriorment analitzem els tipus d'anticausatius en català: els que prenen sempre el clític pronominal en la variant anticausativa, el que no el prenen mai i els que el poden prendre o no. La conclusió és que hi ha molt pocs verbs en català que no prenen el clític o que el prenen opcionalment, i que la hipòtesi segons la qual és el grau d''espontaneïtat amb què el parlant concep un esdeveniment el que determina la participació en l'alternança i si es pren o no el clític (Alexiadou, 2014c; Haspelmath, 1993; Haspelmath et al., 2014; Heidinger, 2015, o Schäfer, 2008) només es pot adoptar com a tendència. A continuació analitzem el comportament dels verbs alternants respecte de la legitimació d'adjunts que indiquen causa, especialment de la legitimació de l'adjunt per si sol, i de les construccions anticausatives amb un datiu lliure. Totes dues anàlisis ens permeten concloure que tant la variant anticausativa com la causativa no tenen un component de CAUSA en la seva estructura sintàctica i que el significat causatiu és estructural. Pel que fa a la proposta teòrica indiquem sis estructures sintàctiques per donar compte de les construccions de l'alternança i de les que s'hi relacionen, a partir de la combinació dels nuclis Voice, Middle i Passive amb el nucli esdevenimental v i l'arrel. En aquest sentit, postulem que les arrels s'incrusten lliurement en aquestes estructures i que és postsintàcticament que el component enciclopèdic determina si les construccions són acceptables o fracassen. En aquest sentit indiquem la necessitat d'un principi cognitiu que doni compte de la legitimació de les construccions causatives amb verbs de canvi de causa interna. This thesis intends basically to analyse the syntactic performance of the change of state verbs in Catalan language regarding the involvement in the causative alternation, and moreover to offer a theoretical approach of the syntactic representations of both the causative and the anticausative variation, as well as of their implicated constructions (periphrastic passive, pronominal passive, and middle). The thesis intends, then, to answer different questions such as which verbs take part in the causative alternation in Catalan, and which factors, if any, may determine that a change of state verb may alternate; which structural relation may exist between both alternative constructions, if one derives from the other one; what relation may be with the passive and middle constructions; what role may have the pronominal clitic se, and last but not least which is the syntactic representation related to the analysed constructions and whether these ones maintain a CAUSE component in this representation. The theoretical framework used is that of Distributed Morphology, and we take the neoconstructional proposal as the starting point, not the derivational one, by Alexiadou, Anagnostopoulou & Schäfer (2015), in order to slightly revise it and make a proposal which may consider the empirical behaviour of change of state verbs in Catalan in regards of alternation. Therefore, we will firstly analyse the participation in alternation of change of state verbs, from the classifications being proposed for this kind of verbs. In the analysis we propose that the causative constructions with an agent subject do not alternate, and that the corresponding intransitive construction has to be understood as a pronominal passive. Contrarily to what has been traditionally claimed, it is strongly demonstrated that change of state verbs of internal cause also alternate in Catalan, even though with some restrictions when it comes to the subject of the causative variation, a phenomena that we analyse from the Direct Causation Condition by Rappaprot Hovav & Levin (2012) and Rappaport Hovav (2014). Later on, we analyse the kinds of anticausatives in Catalan: those which always take the pronominal clitic in thecausative variant, those which mat take it ornot. The conclusion is that there are very few verbs in Catalan which do not take the clitic or take it optionally, and that the hypothesis according to which it is the degree of spontaneity with which the speaker conceives an event which determines the participation in the alternation and if it takes the clitic or not (Alexiadou, 2014c; Haspelmath, 1993; Haspelmath et al., 2014; Heidinger, 2015; Schäfer, 2008) can only be adopted as a trend. Next, we analyse the behaviour of the alternanting verbs in relation with the license of adjuncts which show cause; especially the license of the adjunct per si sol, and the anticausative construction with a free dative. Both analyses allow us to conclude that as the anticausative variant as the causative one do not have a CAUSE component in its structures, and that the causative meaning is in fact structural. As regards the theoretical approach, we point out six syntactic structures to account for the constructions of alternation and those related to them, from the combination of the nucleus Voice, Middle, and Passive with a little v and the root. In this sense, we postulate that the roots are freely embedded in these structures, and that that it is postsyntactically the fact that the encyclopaedic component determines if the constructions are accepted or fail. As a result, we show the need of a cognitive principle which accounts for license of the causative constructions with change of state verbs of internal cause.
