Acceso usuarios
, Enric Roca Casas (dir. tes.) , Melina Aparici Aznar (secret.) , Elena E. Benedicto Salmerón (voc.) L’objectiu d’aquesta tesi és estudiar el paper de la llengua de signes catalana (LSC) a l’aula d’agrupament de la modalitat educativa bilingüe intermodal, concretament en l’ensenyament/aprenentatge de la llengua escrita a primària, i en el context general català d’assessorament i atenció a l’infant amb sordesa, per proposar estratègies d’intervenció amb l’alumnat sord. Per a tal fi, aquest treball, des d’una perspectiva ecològica que ha conduït a elaborar un disseny mixt, analitza les característiques lingüístiques i contextuals de l’alumnat de primària escolaritzat en un centre bilingüe intermodal de Barcelona (n = 16), la conversa metalingüística a l’aula d’agrupament i el context global de l’atenció a l’alumnat sord a Catalunya. En l’estudi de les narracions en LSC i llengua escrita (català/castellà) hem comparat ambdues llengües i hem comparat també, de forma exploratòria, els textos en cada llengua amb textos d’adults (n = 2), en tres àrees: gramàtica, cohesió i coherència del discurs. En la comparació entre alumnat i adults, hem observat que els textos en LSC mostren menys quantitat de diferències significatives, localitzades en dos dels nivells d’anàlisi, mentre que en el cas de la llengua escrita n’hi ha en tots tres nivells i, a més, el nombre d’aspectes que presenten diferències significatives és superior. La comparació en funció de la modalitat (signada/escrita) ens ha permès observar les similituds i diferències d’algunes estructures gramaticals interlingüístiques. El comportament en els dos nivells d’anàlisi restants mostra més domini de l’LSC que de la llengua escrita: en LSC es mantenen més els referents, l’expressió de la simultaneïtat és superior, es concreten més els episodis de la narració i s’expressa més la resposta interna dels personatges. Alguns aspectes de la llengua escrita es correlacionen amb diversos factors: l’edat, el bagatge en LSC dels pares, el temps transcorregut en la modalitat bilingüe intermodal i la llengua oral. La llengua de signes només es correlaciona amb el bagatge en LSC dels pares. Les observacions a l’aula d’agrupament mostren un entorn alfabetitzador i constructivista en què la conversa metalingüística se centra sobretot en la llengua escrita i l’ús del català signat és força estès. L’encreuament d’aquests resultats amb els de les narracions individuals denota que els aspectes sobre els quals es parla a l’aula són eminentment aquells que l’alumnat domina més. Això ens condueix a plantejar que aquesta pràctica afavoreix el desenvolupament de la llengua escrita i també que pot ser convenient reorientar la conversa cap a aquells aspectes que es dominen menys per cultivar altres processos de transferència interlingüística. Per a tal fi és cabdal promoure la modalitat educativa bilingüe, ja que els resultats denoten que, malgrat ser un projecte molt jove i innovador, el suport rebut ha estat insuficient. Quant al context global de la intervenció, els resultats de l’anàlisi documental i de les entrevistes realitzades a tres institucions de territoris diferents de Catalunya indiquen que no es contempla l’exposició a l’LSC durant el període crític del desenvolupament del llenguatge com una mesura preventiva a fi d’assegurar l’adquisició del llenguatge i el desenvolupament comunicatiu i cognitiu de l’infant sord. També hem trobat indicis que no es pot garantir la informació sobre la modalitat lingüística signada als pares d’infants sords, atès que el marc teòric que fonamenta la seva pràctica es basa en les teories de l’aprenentatge de l’adquisició del llenguatge en detriment de les teories lingüístiques, i els plans d’estudis dels logopedes, que conformen la major part de professionals dels CREDA, presenten pocs continguts sobre l’LSC. Dels resultats de la recerca s’infereix que cal desvincular la intervenció lingüística primerenca de la trajectòria educativa posterior, i prioritzar el bilingüisme simultani o infantil intermodal en lloc del bilingüisme successiu.
