Acceso usuarios
, Joan Mascaró (secret.) , Francesc Torres-Tamarit (voc.) En aquesta tesi s’analitzen les restriccions que la fonologia imposa sobre l'exponència del gènere. En concret, s’explora la interacció entre epèntesi i flexió nominal en el sistema clític del pallarès. Atès que la flexió s'esdevé en posició final de mot, s'argumenta que l'epèntesi s'evita en aquesta posició per tal de mantenir una estricta correspondència entre estructura morfològica i estructura fonològica. En canvi, en alguns contextos s'hi poden inserir vocals flexives per tal de facilitar la sil·labificació de la seqüència. En aquest treball s'assumeix que cada nucli sintàctic funcional projecta una posició temàtica on es realitza el gènere (Oltra-Massuet, 1999). Una aspecte clau de la proposta és la idea que els exponents de gènere són trets flotants i, per tant, la flexió es realitza en dos passos. En primer lloc, en la posició temàtica s’hi insereix una vocal subespecificada (i.e., T ? V) i, posteriorment, els trets flotants ([+fem] ? [+baix], i.e., -[a]; [–fem] ? [+labial,–alt], i.e., -[o]) s’ associen a la V de la posició temàtica. En l’anàlisi, emmarcada en la Teoria de l’Optimitat (TO), s’assumeix que l'ordenació de les restriccions determina la presència o l'absència superficial dels trets flotants. El femení sempre es realitza a causa d'una restricció que afavoreix l'associació del tret [+baix] (fet que implica la inserció de línies d'associació no presents a l’input), mentre que al masculí s’evita la inserció de noves línies a l’output, fet que explica la realització -[Ø] per defecte del masculí. Tanmateix, quan el gènere forma part de la composició morfosintàctica d’un clític, com en el cas del pronom masculí acusatiu de 3a persona del singular, aquests trets flotants es poden acabar associant a la V de la posició temàtica per tal de millorar l’estructura sil·làbica quan es donen certs condicionaments fonotàctics. Aquesta ‘solució morfològica’ és menys costosa que l’epèntesi inicial perquè no necessita crear una nova posició estructural o inserir nous trets. L’operació d’Empobriment (Bonet, 1991) esborra els tets de gènere del pronom acusatiu de 3a persona del plural i, per tant, els trets fonològics que li corresponen no es poden utilitzar per assolir una sil·labificació apropiada. La posició temàtica amb la vocal subespecificada es manté, però, i els trets epentètics per defecte del pallarès s’insereixen en aquesta posició, motiu pel qual la vocal rep una interpetació temàtica. Aquesta solució es prefereix a l’epèntesi inicial perquè la posició temàtica ja proporciona una posició estructural. El mateix s’aplica a d’altres clítics que no tenen trets de gènere. Tot i que el pallarès mostra interaccions morfofonològiques complexes pel que fa a l’exponència del gènere, l’anàlisi en TO que es presenta en aquesta tesi fa referència exclusiva a objectes fonològics. L’estructura morfosintàctica del sistema nominal afecta els processos epentètics però es pot continuar mantenint una modularitat estricta del sistema. A més a més, l’assumpció de trets flotants evita l’ús d’al·lomorfs de gènere (Bonet et al. 2007). Quant als noms i adjectius, el procés general que, d’una banda, realitza una vocal subespecificada i, de l’altra, realitza trets flotants de gènere, és vàlid només per a les terminacions per defecte. És a dir, qualsevol vocal que no sigui -a (femení) o -o (masculí) —si es realitza— no es pot considerar de gènere i ha de ser especificada, en canvi, a la posició temàtica de l’entrada lèxica. Per tant, els noms amb marques no regulars s’han d’emmagatzemar com a representacions complexes i la realització s’ha de fer en un sol pas. Això dóna suport a teories que suposen que un exponent o un conjunt d’exponents poden realitzar constituents morfosintàctics que apleguen més d’un node terminal (e.g., Siddiqi 2009, Caha 2009 or Bermúdez-Otero 2012). This dissertation deals with the constraints that phonology imposes on the exponence of gender. In particular, it explores the interaction between epenthesis and nominal inflection in Pallarese Catalan clitics. Since inflection is located word-finally in Pallarese, I argue that right-edge epenthesis is avoided in order to maintain a strict correspondence between morphological and phonological structure. Inflectional vowels may be used for syllabification purposes in word-final position instead. It is assumed in this thesis that every syntactic functional head projects a postsyntactic theme position (Oltra-Massuet, 1999) where gender is realized. A key aspect of the proposal is the idea that the exponents of gender are floating features, and thus inflection proceeds in two steps. First, the theme position is spelled outwith an underspecified vowel (i.e., Th ? V) and, subsequently, the floating features associated with gender ([+fem] ? [+low], i.e., -[a]; [–fem] ? [+labial,–high], i.e., -[o]) are attached to the V-slot of the theme position. Couched within Optimality Theory, I argue that the constraint ranking determines whether the featural gender exponents surface or not. The feminine is always realized due to a constraint that favors parsing [+low] (which implies adding association lines that are absent in the input), whereas in the masculine the insertion of new association lines in the output is dispreferred and the features associated with [–fem] are not parsed, which accounts for default masculine -[Ø] exponence. If gender is part of the morphosyntatic compositionof a clitic, as in the 3rd person singular masculine accusative clitic, these floating features can nevertheless be attached to the V-slot of the theme position toimprove syllabic structure under certain phonotactic conditions. This ‘morphological solution’ is less costly than (regular) word-initial epenthesis because it does notneed to create a new skeletal position or insert new features. Impoverishment (Bonet, 1991) deletes gender features in the 3rd person plural accusative clitic, and thus the corresponding phonological features associated with gender cannot be used for syllabification purposes. The theme position with the V-slot is maintained, though, and the default epenthetic features of Pallarese are inserted when required by phonotactics, which forces a thematic interpretation of this vowel. This solution is preferred over word-initial epenthesis because the theme position already provides a skeletal slot. The same procedure applies to other clitics that do not bear gender features either. Even though Pallarese shows a complex morphophonological intertwining regarding gender exponence, the OT analysis presented in this dissertation makes exclusive reference to phonological objects. The morphosyntactic structure of the nominal system constrains epenthesis, but strict modularity can be maintained. Furthermore, the use of floating features in the input can dispense with gender allomorphy (cf. Bonet et al. 2007). As for nouns and adjectives, the general process that spells out an underspecified vowel in the theme position, on the one hand, and floating place features for gendervalues, on the other, is only valid for default endings. That is, vowels other than-a (feminine) and -o (masculine) —when it surfaces— cannot be considered gender markers and need to be fully specified in the theme position of lexical entries instead. Therefore, nouns with non-regular endings are stored as complex representations and phonologically realized in one single step. This supports theories that assume that one exponent (or set of exponents) can spell out whole morphosyntactic structures(e.g., Siddiqi 2009, Caha 2009 or Berm´udez-Otero 2012).
