Acceso usuarios
, Francesc Xavier Vila i Moreno (codir. tes.) , Emili Boix Fuster (secret.) , Miquel Àngel Pradilla Cardona (voc.) , Josep M. Baldaquí Escandell (voc.) , Maria Sabaté Dalmau (voc.) L’objectiu d’aquesta tesi és analitzar els processos de construcció de les identitats lingüístiques i socials dels estudiants de 4t d’ESO de dues localitats catalanes, Mataró i Manlleu, i una de valenciana, Castelló de la Plana, a partir dels seus posicionaments i usos lingüístics en tres espais de socialització: la llar, les aules i els grups d’iguals. La recerca combina mètodes quantitatius i qualitatius de generació i anàlisi de dades i, des d’un punt de vista teòric, se situa a cavall de la sociolingüística de la minorització i l’establiment de les llengües de base europea (Lamuela 1994; Vila 2016), de l’economia política de la llengua i l’anàlisi de les ideologies lingüístiques, més lligades a l’antropologia lingüística de base nord-americana (Irvine 1989; Gal 1989; Woolard 1989, 2016), i finalment d’una aproximació post-estructuralista a la negociació de les identitats lingüístiques i socials en la interacció, que emfasitza l’agència dels parlants sense perdre de vista els condicionants estructurals que en limiten les tries (Bucholtz i Hall 2005; Block 2007).
Després d’introduir el marc teòric, d’emmarcar l’estudi en el context històric, econòmic, sociopolític i demolingüístic de Catalunya i el País Valencià i d’explicitar-ne els aspectes metodològics, l’anàlisi s’inaugura amb l’exploració quantitativa dels usos del català, el castellà i les llengües immigrants a la llar, les aules i amb companys de classe. Les dades revelen un panorama de forta i progressiva diferenciació entre localitats, principalment entre Manlleu, amb atracció cap al català en el canvi entre generacions i quan es comparen els usos a la llar i amb companys de classe, i Castelló, on s’incrementa en canvi l’ús del castellà. Aquest capítol es clou amb una anàlisi de conglomerats, que permet classificar els estudiants en sis perfils d’usos lingüístics i els situa en un contínuum entre els que viuen plenament instal·lats en el català i els que ho fan, per contra, en el castellà.
Tot seguit, l’anàlisi qualitativa s’inaugura amb una exploració dels usos lingüístics a la llar que concep els adolescents, progenitors, germans i membres de la família extensa com a actors de la política lingüística familiar. A Mataró i a Manlleu, l’ús del català es troba plenament consolidat a les llars catalanoparlants en un marc en què, a més, alguns progenitors d’origen castellanoparlant introdueixen el català a llar. A Castelló, per contra, es detecta una atracció notable cap al castellà que es manifesta sobretot en les llars formades a l’entorn de parelles lingüísticament mixtes. Alguns descendents hi “importen” el rol sociolingüístic (Sorolla 2016) castellanoparlant mantenidor que regeix els seus usos en altres espais i es consoliden tries divergents amb el progenitor catalanoparlant. L’ús de les llengües immigrants es manté força amb progenitors però, sobretot en el cas dels adolescents d’origen marroquí, hi ha una clara tendència a l’ús de les llengües majoritàries de l’entorn amb germans.
L’anàlisi dels usos a les aules torna a basar-se en una aproximació a estudiants i docents com a actors de la política lingüística educativa, en aquest cas. Hi destaque, a més, la naturalesa complexa i multidimensional de l’ús lingüístic a l’aula i la seua estructuració en dos plànols superposats: l’escenari i un espai entre bastidors (Goffman 1956), caracteritzats entre altres pel grau de (dis)tensió en el seguiment dels usos sancionats institucionalment. A les aules de Mataró i Manlleu la institucionalització del català és notable, i el castellà s’hi introdueix principalment en les intervencions d’alguns estudiants, en espais liminars entre l’escenari i els bastidors. En canvi, a Castelló hi ha docents que utilitzen el castellà en la gestió de l’escenari en assignatures previstes en català, tant en el programa d’ensenyament en valencià com en el d’incorporació progressiva. A més, a Castelló l’expectativa que els estudiants ocupen una posició de subjecte catalanoparlant a l’aula és molt limitada, cosa que pot jugar en contra de la percepció de competència i de permís social per a l’ús del català.
Tracte per últim els usos amb iguals, en què a Mataró es generalitzen els rols convergents i tant catalanoparlants com castellanoparlants familiars es mostren disposats a parlar l’altra llengua. A més, l’existència de diferents majories lingüístiques en funció dels centres educatius habiliten l’ús del català o del castellà com a tries no marcades, segons els casos. A Manlleu, la situació de predomini catalanoparlant afavoreix la consolidació del català com a tria no marcada, habilita els catalanoparlants a situar-se en rols mantenidors i generalitza els rols convergents entre castellanoparlants. A Castelló, per contra, és el castellà que ocupa una posició encara més predominant i afavoreix que els castellanoparlants familiars se situen en rols mantenidors. A les tres localitats hi veurem parlants que, situats en una posició de clara minoria, s’incorporen a la llengua majoritària i adopten rols contradictoris amb la seua llengua familiar, cosa que obri la porta a usos del català entre castellanoparlants familiars i del castellà entre catalanoparlants familiars. En canvi, n’hi ha d’altres que convergeixen cap a la tria majoritària però se situen en rols camuflats. Aquests parlants apliquen mecanismes indirectes d’atribució d’identitat lingüística que els permeten consolidar certs usos de la seua llengua familiar sense assumir el risc d’una tria marcada. De la seua banda, els al·loglots familiars s’incorporen bàsicament a l’ús de la llengua no marcada en l’entorn. A més, la tria de les llengües immigrants està clarament restringida: no només s’ha de limitar quan s’interactua amb parlants d’altres llengües, també cal evitar-la en el seu radi d’audició. També veurem que, en general, les llengües no són criteris centrals en la formació de grups d’iguals i en la negociació de les identitats dels adolescents. Tanmateix, hi ha alguns grups que sí que s’articulen al voltant de rols sociolingüístics percebuts com a marcats, i d’altres elements semiòtics, pràctiques i inversions ideològiques. Hi destaquen els “independentistes”, en el camp catalanoparlant, i els “quillos”, “canis” i “xonis” en el castellanoparlant. En els discursos, els participants utilitzen les referències a aquests grups per a representar les seues pràctiques i preferències com a normals.
En aquesta tesi argumente que a Mataró i a Manlleu tant el català com el castellà es construeixen com a llengües vàlides per als usos públics i per a vehicular relacions entre parlants amb diferents llengües familiars. En canvi, a Castelló el castellà apareix com l’única llengua apropiada per a vehicular aquest tipus de relacions i el català es troba fortament limitat als usos entre catalanoparlants familiars.
