Acceso usuarios
, Jesús Jiménez Martínez (codir. tes.) , Joan-Rafael Ramos Alfajarín (secret.) , José Ignacio Hualde (voc.) Aquesta tesi té com a objectiu principal estudiar el procés de velarització dins de la flexió verbal catalana des d’un punt de vista diacrònic. Partint dels principis de la morfologia natural i de la morfologia autònoma, es pretén donar compte de la velarització a) del patró L, format per la primera persona del present d’indicatiu i totes les persones del present de subjuntiu; b) del patró PyTA, format pel passat simple, l’antic condicional en -ra i l’imperfet de subjuntiu, i c) dels participis. Per tal de justificar l’extensió de la velar a contextos en què no apareixia inicialment, es fa servir el concepte d’exaptació, que considerem com una reanàlisi no previsible per la gramàtica: l’extensió /g/ dels temps derivats dels temps de perfet llatí, una vegada desproveïda del valor de perfet que tenia inicialment, es pogué introduir en contextos en què no era pròpia. La tipologia de verbs analitzats és bastant heterogènia: en uns verbs la velar s’estén del patró L cap al patró PyTA, com en dir; en uns altres, ho fa del PyTA cap al patró L, com en beure; en verbs com prendre la velar no formava part de cap dels dos patrons; finalment, verbs com plànyer o nàixer tenien un patró L i un patró PyTA amb velaritzacions des de l’origen.
Pel que fa a la metodologia seguida, les formes verbals objecte d’estudi s’han extret d’un corpus format per obres que abasten des del segle XIII fins al segle XIX, amb una representació equilibrada dels dos grans blocs dialectals del català: l’occidental i l’oriental. Els recomptes de les formes verbals extretes del corpus s’il·lustren en diversos models de taules-resum, adaptats als trets particulars de cada temps i de cada classe verbal. Quant a l’anàlisi quantitativa de les dades, fem servir el test khi-quadrat, basat en la comparació de les freqüències bivariades obtingudes a partir de les dades obtingudes amb les freqüències que resultarien si la velarització i els períodes no estigueren relacionats; per tant, el test estadístic ens ajuda a constatar si la distribució de les formes verbals en cada període és aleatòria o si, per contra, està condicionada pel segle al qual pertanyen. Finalment, els resultats obtinguts del corpus serveixen per a fer aportacions a la teoria del canvi lingüístic: a partir de l’evolució del procés de velarització es constata que el català no segueix l’ordenació dels principis de naturalitat establida inicialment, sinó que es produeix una reorganització dels principis.
