Acceso usuarios
, Manuel Pérez Saldanya (secret.) , Carles Segura i Llopes (voc.) Aquesta tesi és un estudi de l’harmonia vocàlica del valencià des de la metodologia i les eines de la fonologia de laboratori, i pretén mostrar el comportament formàntic de les vocals tòniques i àtones implicades en el procés assimilatori a partir de la selecció de quatre mostres representatives del valencià. També pretén reunir en únic treball les informacions que queden disperses sobre l’extensió del fenomen harmònic en les varietats valencianes, així com revisar quina ha estat la perspectiva ortoèpica del procés assimilatori en les directrius preceptives de les institucions acadèmiques.
L’estudi es desenvolupa en quatre grans parts. En la primera, estudiem de manera generalitzada el fenomen harmònic a partir, especialment, de treballs fonològics formals, amb l’objectiu de situar l’harmonia del valencià dintre dels models descrits per les teories fonològiques. En la segona part, revisem la distribució dels models harmònics en les zones tradicionalment valencianoparlants del País Valencià a partir de dades obtingudes mitjançant la metodologia de camp i fem una revisió de les consideracions normatives i ortoèpiques que ha rebut el procés assimilatori. En la tercera, anotem amb detall totes les decisions de caràcter metodològic que guiaran l’estudi acústic dut a terme amb mostres orals controlades. En l’última part, analitzem i interpretem les dades acústiques que ens possibiliten rastrejar les bases fonètiques del procés fonològic, no només en els entorns canònicament descrits, és a dir, dues síl·labes contigües en l’àmbit del mot, sinó també en altres estructures prosòdicament i morfològicament controlades, aspecte que ens permet assolir una visió més completa dels trets fonològics amb què se sol descriure el fenomen harmònic del valencià.
Els resultats de l’anàlisi instrumental del procés fonològic confirmen l’existència de tres models d’harmonia vocàlica en valencià: un model prototípic, en què les dues vocals mitjanes baixes tòniques provoquen l’assimilació de la vocal baixa final /a/ i dos models restringits a una única vocal, /ɛ́/ o /ɔ́/, com a element desencadenant de l’escampament dels trets de color [pal] i [lab], respectivament. Els valors de les freqüències formàntiques indiquen que no hi ha diferències d’altura, però tampoc de color, entre les vocals tòniques de les varietats harmòniques i les no harmòniques. L’examen de diferents entorns fonològics ens permet, a més, delimitar mètricament el domini del procés assimilatori, que opera sobre les vocals baixes posttòniques que conformen, juntament amb la vocal tònica precedent, el peu mètric principal. D’aquesta manera, hem observat que el tret de color pot estendre’s dins del mot prosòdic, superant, per tant, els límits morfològics menors, sempre que les vocals implicades, /ɛ́, ɔ́/ i /a/, queden agrupades sota la categoria rítmica bàsica. Així, hem pogut comprovar que, a més de les vocals baixes dels entorns canònics de tela i cosa, per exemple, els trets escampats per les vocals mitjanes baixes tòniques poden afectar les vocals posttòniques finals dels mots prosòdics del tipus perd-la i dissol-la, així com les vocals posttòniques internes de serra-la i toca-la; en canvi, els segments vocàlics que queden fora del peu mètric principal, com les vocals finals de serra-la i toca-la, així com les de l’article femení de seqüències com perd la clau i dissol la farina, mantenen una vocal baixa relativament centralitzada i desproveïda, per tant, del tret de color que caracteritza les vocals destinatàries de l’harmonia vocàlica.
Addicionalment, les dades obtingudes i analitzades suggereixen que l’harmonia vocàlica del valencià, especialment en l’entorn caracteritzat per la presència de la vocal labial tònica /ɔ́/, podria respondre a una interpretació fonològica d’un procés coarticulatori previ entre les vocals mitjanes baixes tòniques, especialment obertes en valencià, i la vocal baixa posttònica, un segment que en català occidental resulta especialment mòbil en l’eix horitzontal i vertical del subsistema àton.
