Acceso usuarios
, María José García Folgado (secret.) , Valentina Ripa (voc.) Aquesta tesi estudia l’evolució de les ideologies lingüístiques que transmeten les gramàtiques i els diccionaris catalans publicats al llarg del segle XIX. Més concretament, se centra en primer lloc en les ideologies que tenen a veure amb la relació del català i del castellà en la societat liberal que emergeix tot al llarg del vuit-cents, una relació que es pot considerar diglòssica (Marfany 2010). En segon lloc, se centra en les ideologies sobre la història i la identitat de la llengua catalana, tant pel que fa als posicionaments que reconeixen explícitament la unitat de la llengua com els que proposen posicions secessionistes, així com sobre les posicions de les diferents obres i autors sobre la qüestió llemosinista (Rafanell 1991a). Per dur a terme l’estudi s’ha establert un corpus de 208 obres, i s’han analitzat a partir dels marcs teòrics que han proposat l’antropologia lingüística i la sociolingüística, i també la historiografia lingüística. A partir de les aproximacions de la historiografia lingüística a l’etnogramàtica i l’etnolexicografia (Calero Vaquera 2004), s’ha establert que les obres lingüístiques eren portadores d’ideologia, especialment en els paratextos (Genette 2001). Per analitzar aquestes ideologies s’han fet servir els conceptes d’autenticitat i anonimat (Woolard 2016 i passim), ja aplicats anteriorment en un pla diacrònic (Lledó -Guillem 2018); aquests conceptes permeten explicar el procés de generalització del castellà en la societat catalanoparlant del XIX, objectiu ideològic al darrere de moltes de les obres que s’estudien. Igualment s’ha fet servir el concepte de diglòssia (Ferguson 1959, Fishman 1963) amb els matisos que hi fa Marfany (2010). L’anàlisi dels resultats s’ha concretat en cinc capítols; els quatre primers corresponen cada un a la tradició lingüística tradicional de cada territori, més autònoma la primera, i menys autònoma progressivament —Menorca, Mallorca, València, Catalunya. Un cinquè capí tol s’ocupa dels autors que s’han considerat «erudits», i que són els que ja no formen part de la lingüística me s tradicional, sinó que beuen dels postulats de la filologia romànica. En conclusió, després d’un primer període en que hi ha algunes obres amb característiques pròpies de l’antic règim, les ideologies lingüístiques generals que es vehiculen a través de les obres gramaticals i lexicogràfiques cerquen de legitimar la presència del castellà en els usos formals de la societat catalanoparlant, alhora que atorguen sovint un valor simbòlic a la llengua pròpia, i sovint també utilitari com a eina d’accés al castellà. Molts autors no es preocupen de la identitat de la llengua, i d’entre els que ho fan, només una minoria testimonial presenta posicions secessionistes. A finals del segle, tanmateix, la dinàmica sociolingüística canvia i, especialment a Catalunya, es revaloritza la llengua pròpia i es proposen nous àmbits d’ús que cal que recuperi al castellà .
