Acceso usuarios
, Francesc Roca Urgell (secret.) , Anna Pineda i Cirera (voc.) Aquesta tesi té com a tema central la causació, tant la causació directa com la causació indirecta. En català, la causació directa s'expressa mitjançant els verbs causatius lèxics i la causació indirecta es realitza mitjançant la perífrasi verbal formada amb el verb causatiu fer. També estudio el comportament del clític reflexiu, tant en l'alternança causativa com en la reflexivització i la passivització, i el cas datiu, essencial per analitzar la distribució del cas en la construcció causativa.
Argumento que el que normalment s'entén com a alternança causativa correspon a dos fenòmens diferents: un de descausativització, i que afecta els verbs de causació externa, i un de causativització, i que afecta els verbs de causació interna. Proposo que la descausativització està regida per la Condició de la Causa Prototípica, que determina que un verb es pot descausativitzar quan és possible identificar una causa no agentiva prototípica. Així mateix, considero que un verb és de causació interna quan no és possible identificar una única causa activadora del canvi expressat pel verb.
Per explicar el comportament del clític reflexiu en les seves funcions reflexivitzadora, incoativitzadora i passivitzadora, proposo desglossar el nucli Veu/v en dos nuclis diferenciats, Veu i v, cadascun especialitzat amb una funció concreta: v és el nucli que expressa transitivitat, mentre que Veu és el nucli que introdueix l'argument extern. Assumeixo que el clític reflexiu és l'exponent de Veu en tots els casos. El seu comportament varia en funció del tipus de construcció en què participa.
El datiu és el cas amb què es marca l'argument extern causat quan el verb incrustat és transitiu. Argumento que aquest cas datiu és estructural (cas dependent). Aquest cas s'assigna a l'argument c-comandador quan en el domini del nucli de v matriu hi ha dos arguments sense cas (argument intern tema i argument extern causat). Igualment, mostro que aquest cas guarda una relació directa amb el cas datiu aplicatiu que rep l'argument meta, font o beneficiari en la construcció de doble objecte. Tant el cas datiu estructural com el datiu aplicatiu són activats per la presència d'un argument intern tema. Així mateix, distingeixo aquests dos tipus de cas datiu d'un tercer tipus, que anomeno datiu preposicional, i que s'introdueix directament com a complement del verb mitjançant una preposició semàntica. Aquest cas no és activat per la presència d'un argument intern tema. També tracto el cas datiu en els verbs psicològics i, més concretament, en els verbs psicològics causatius que admeten la dativització de l'experimentador.
Assumeixo que en la construcció causativa únicament hi ha un domini de cas, i és el determinat per la clàusula matriu. Proposo donar compte de la distribució dels clítics en la construcció causativa a partir de propietats de Temps incrustat. Quan el Temps incrustat és defectiu, no es poden retenir clítics en la clàusula incrustada. Es poden retenir clítics en la clàusula incrustada quan Temps és semiactiu. Quan és semiactiu, Temps conté el tret PPA però no conté trets phi i, per tant, no pot assignar cas nominatiu. Així mateix, no permet que la Veu incrustada pugui assignar cas acusatiu a l'argument intern tema. Proposo que quan la reflexivització és matriu (l'antecedent és l'argument causador), el Temps incrustat ha de ser defectiu, mentre que quan la reflexivització és incrustada (l'antecedent és l'argument causat), el Temps incrustat ha de ser semiactiu. Així mateix, quan es passivitza la construcció causativa, el Temps incrustat ha de ser defectiu.
Finalment, tracto la restricció de referencialitat que afecta l'argument causat de la construcció causativa. Argumento que l'argument causat ha de ser més alt en una escala de referencialitat que l'argument intern tema.
