Acceso usuarios
, Núria Alturo (secret.) , Jesús Javier Laborda Gil (voc.) , María Margarida Bassols i Puig (voc.) , Vicent Salvador i Liern (voc.) Aquesta tesi doctoral caracteritza les formes lingüístiques que permeten establir referències díctiques de persona posant-les en relació amb els marcs participatius en què té lloc la interacció, i més concretament amb la descomposició de les nocions denunciador i enunciatari establerta per Goffman (1981) i Levinson (1988).
En el primer capítol, introductori, sestableixen lobjectiu general, els específics i les hipòtesis de partida, i es justifica el marc teòric de la pragmàtica i la metodologia utilitzada.
En el segon capítol es fa una aproximació històrica a lestudi de la dixi, des del precedent de la "Sintaxi" dApolloni Díscol fins a lactualitat, i es fa un repàs a les primeres aportacions contemporànies (Jespersen, Bühler, Jakobson, Lyons), i a les procedents de la semiòtica (bàsicament, Peirce i Burks), i sobretot de la pragmàtica (Fillmore, Levinson, Rauh, Vanelli i Renzi, Kerbrat-Orecchioni).
En el tercer capítol es caracteritza la dixi per disposar en els capítols centrals dun marc conceptual i una terminologia precisos i coherents. Es pren partit en algunes de les qüestions en què no hi ha un acord total en la bibliografia (la inclusió de la dixi de manera com a categoria díctica, juntament amb la de persona, la de temps i la de lloc; el rebuig argumentat del concepte de dixi social; la distinció entre categories díctiques i usos de la dixi on sinclou la dixi discursiva). El tercer capítol també estableix una primera classificació de les principals formes que codifiquen la dixi en català; i delimita les fronteres que es poden establir amb altres fenòmens propers (lexpressió de la subjectivitat, els diferents graus dinformativitat que poden tenir les expressions lingüístiques i la referència anafòrica).
En el quart capítol es defineixen i sexemplifiquen els marcs participatius a partir de Goffman i Levinson, amb lobjectiu de posar-los en relació amb la dixi de persona en els capítols següents.
En el cinquè capítol es caracteritzen les formes gramaticalitzades, o no marcades, per a la referència als participants. Shi estableix que la primera persona codifica la referència al responsable (el "principal" de Goffman), no a qualsevol tipus denunciador, i la segona al destinatari directe (l"addressed recipient" de Goffman), no a qualsevol tipus denunciatari. També shi qüestiona la distinció entre usos inclusius i exclusius de les formes de plural de primera i segona persona quan hi ha més de dos participants, i els vocatius de crida ("calls" o "summonses") de Levinson (1983) es descomponen en dos tipus, segons que afectin el conjunt de lesdeveniment de parla o un esdeveniment enunciatiu.
En el sisè capítol es caracteritzen les formes alternatives, o marcades, per a la referència als participants, entre les quals es pot destacar la distinció de vuit usos alternatius diferents de la primera persona del plural (sis per a la referència a lenunciador, un per a la referència al destinatari directe i un altre per a la referència al destinatari no interpellat). Altres formes alternatives són la segona persona del singular per a la referència a lenunciador, formes com "menda, servidor-a" i "un a", els tractaments de "vós" i de "vostè(s)" i diversos tipus de sintagmes nominals lèxics (bàsicament, metapragmàtics i expressius del rol activat).
En el setè capítol sapunten diverses vies danàlisi de les dades: els processos interpretatius que se segueixen en la identificació del referent de les formes més vagues des del punt de vista semàntic i més polivalents des del punt de vista referencial; el caràcter motivat, i més concretament icònic, de les formes alternatives; i finalment, la relació que es pot establir entre la dixi de persona i el tractament que fan Brown i Levinson (1978/1987) de la cortesia.
This work characterises person deixis in Catalan beyond the grammatical categories of first and second person, relating it to the participation frameworks set up by Goffman (1981) and Levinson (1988).
Chapter 1 establishes the general and specific aims and the hypothesis, and outlines the pragmatic framework and the methodology used.
Chapter 2 offers a historical overview of deixis studies, from Apollonius Dyscoluss Syntax to the first contemporary approaches (Jespersen, Bühler, Jakobson, Lyons), semiotics (Peirce, Burks), and pragmatics (Fillmore, Levinson, Rauh, Vanelli and Renzi, Kerbrat-Orecchioni).
In chapter 3, deixis is characterised. Where there is no agreement in the literature, the authors position is argued (the inclusion of manner deixis as a deictic category, together with person, time and place deixis; the rejection of social deixis as a category; the distinction between deictic categories and uses discourse deixis is included here). The main linguistic expressions that encode deixis in Catalan are classified, and the borders with other phenomena (the expression of subjectivity, information-status and anaphoric reference) are drawn.
In chapter 4, participation frameworks are described and exemplified.
Chapter 5 characterises grammaticalised, or unmarked, forms in Catalan for participant reference. We establish that the first person encodes reference to the principal (in Goffmans terms), not to any kind of speaker, and the second person to addressed recipient(s), not to any kind of addressee. We also show that the distinction between inclusive and exclusive uses of first- and second-person plural forms is fuzzy when there are more than two participants. As regards vocatives, two kinds of Levinson (1983)s calls, or summonses, are distinguished at the speech-event level and at the utterance-event level.
Chapter 6 characterises the alternative, or marked, forms for participant reference: mainly, eight uses of the first-person plural, the use of the second-person singular for speaker reference, forms such as menda, servidor -a, and un -a, vós and vostè(s) polite strategies, and various kinds of lexical noun phrases (most of which are metapragmatic or express footing).
Chapter 7 suggests some ways of analysing the data: the interpretation processes followed in referent identification; the iconicity of alternative forms; and the relationship between person deixis and Brown and Levinson (1987)s approach to politeness."
