Aquesta investigació es basa en l’anàlisi acústica i perceptiva de les vocals i combinacions de vocals del català central en parla espontània. De cada so vocàlic, se’n fa una descripció acústica, es comprova la influència que exerceix en la vocal el punt d’articulació dels sons adjacents anteriors i posteriors, se’n dibuixa el camp de dispersió i es presenta una anàlisi comparativa amb els resultats que s’han obtingut en estudis precedents basats en un model de parla més formal. Per portar a terme la recerca, hem utilitzat el Corpus oral de parla espontània (Font-Rotchés, 2006) i el de Rius-Escudé (2012), a partir dels quals hem seleccionat 30 hores de material audiovisual de programes de la televisió i n’hem extret 557 fragments. Hem constituït un corpus de 2.221 vocals i combinacions de vocals, representat per 257 informants, d’ambdós sexes, d’edats compreses entre 18 i 80 anys, de professions diverses i procedents de diferents contrades de la varietat dialectal central, en un context de parla espontània real i genuïna. Amb l’objectiu de reduir les diferències acústiques associades a les peculiaritats morfològiques de la cavitat oral dels informants, hem normalitzat les dades dels formants vocàlics —seguint el procediment proposat per Watt i Fabricius (2002)— dels 67 informants que complien els requisits i hem constituït un corpus normalitzat amb 896 vocals. La metodologia que hem utilitzat és experimental, empírica i quantitativa. Hem realitzat unes proves de percepció per validar les hipòtesis plantejades i ens hem servit de l’aplicació d’anàlisi i síntesi de veu PRAAT, la qual ens ha permès extreure els valors dels dos primers formants (F1, F2) de cada so vocàlic, i del programa SPSS Statistics 17.0 i G-STAT.2.0 per comprovar la fiabilitat dels resultats i per a la representació gràfica. La finalitat d’aquesta investigació és que pugui esdevenir una aportació en el coneixement de la caracterització acústica de les vocals de la llengua catalana en parla espontània i que pugui afavorir l’ensenyament-aprenentatge de la pronúncia del català als nous aprenents d’aquesta llengua en els diversos nivells educatius. Els resultats que hem obtingut, i que tenen conseqüències didàctiques, són que les vocals en català central en parla espontània són més obertes, més centrals i que no tenen una pronúncia única; que les vocals anteriors es perceben millor que les posteriors, i que el punt d’articulació del so adjacent anterior i posterior les influeix molt poc. Pel que fa a la combinació de dues vocals, en general, es pronuncien totes dues. Així doncs, la llengua que hem d’ensenyar a les aules i la que ha de formar part del material d’àudio que hem d’utilitzar per treballar la pronunciació, ha de ser la parla espontània, la parla dels parlants. Els aprenents han de tenir un input genuí en el seu ús lingüístic, atès que, d’aquesta manera, quan es trobin en un context real, podran aplicar el que han estudiat a l’aula. En síntesi, les propostes didàctiques d’ensenyament-aprenentatge de la pronúncia del català perquè els aprenents puguin aprendre la parla dels parlants, s’han de basar en tres eixos fonamentals: ensenyar la llengua a partir del model de la parla espontània, contextualitzar les activitats de pronunciació i treballar la pronunciació amb un enfocament comunicatiu.