Acceso usuarios
, Amparo Tusón Valls (secret.) , María Teresa Cabré (voc.) , Joan Albert Argenter Giralt (voc.) , Sebastià Serrano Farrera (voc.) Un observador interessat pels fenòmens de la comunicació s'adona immediatament que el potencial comunicatiu humà no es concreta, en la interacció ordinària, exclusivament través del canal verbal, sinò que funciona en paral.lel amb d'altres. Entre aquests la gestualitat sembla que mereix, per múltiples raons, una atenció bastant més intensa que no pas la que li han dedicat tradicionalment els especialistes o els interessats en la comunicació.De fet, gairebé no es pot ni parlar d'una autèntica tradició d'estudis sobre la gestualitat. Fins després de la segona meitat del segle actual no es desperta un interès viu sobre aquest fenomen -o sobre l'anomenada "comunicació no verbal", per utilitzar un terme més ampli i difós a partir d'aquest moment històric-, i el que trobem abans són o bé precedents il.lustres (Mallery, Wundt, Efron) en quali tat d'excepcions solitàries, o bé obres que s'enfronten amb la gestualitat i el gest en particular des de tradicions ja constituïdes o d'altra mena (la retòrica, la filosòfica i la psicològica, sobretot).El despertar dels estudis sobre comunicació després de la segona guerra mundial tindrà a la llarga l'avantatge que resituarà el fenomen del gest en un context més ampli, el de la comunicació no verbal en conjunt, s'oferiran les primeres classificacions funcionals que permetran una categorització més fonamentada.Dins d'aquest context epistemològic, si val l'expressió, es difondrà la noció d'emblema, original d'Efron, que substituirà -encara que no en sigui ben bé l'equivalent- la més tradicional i usada de gest simbòlic. La noció ha sofert múltiples matisacions, i el garbuix terminològic que s'hi ha aparellat n'és parcialment una prova. Als efectes d'aquest treball, l' emblema es defineix com un gest autònom (que pot donar-se amb independència del llenguatge verbal) fet amb intenció de comunicar, propi d'una col.lectivitat, i amb un nucli significatiu que en possibili ta una fàcil i breu traducció a una llengua natural, i un reconeixement inequívoc per part del grup humà que l'utilitza.Partint de la base de la classificació funcional de la gestualitat d'Ekman Friesen (1969) de la definició esmentada d'emblema, la tesi implícita d'aquesta investigació és que en el repertori comunicatiu propi d'una comunitat i -en el pla particular- d'un individu, cal integrar-hi, en qualitat d'eines comunicatives al seu abast, un conjunt o repertori d'emblemes, els quals acompleixen funcions comunicatives ben precises -però ben poc estudiades- en el si de 1es interaccions quotidianes.L'objectiu principal de la investigació, l'estab1iment d'un primer repertori bàsic d'emblemes catalans associables amb la modalitat col.loquial (o sigui, oral, espontània, informal interactiva) de la llengua catalana, s'ha acomplert mitjançant una metodologia que ha intentat garantir per sobre de tot la fiabilitat dels resultats, per bé que aquesta opció hagi redundat en dany d'un estudi més ambiciós que abracés un nombre superior de variables (de tipus geogràfic, social, sexual i generacional), segurament de la confecció d'un repertori més ampli (però alhora probablement més indefinit).La metodologia emprada combina una enquesta de codificació amb una de descodificació, les quals s'han passat a un total de vint informants amb característiques homogènies (pel que fa a l'origen, edat, sexe i formació cultural), i té l'avantatge que permet oferir força més dades sobre les unitats objecte d'estudi que els mètodes de la gran majoria de treballs similars duts a terme en d'altres llengües o cultures. En aquest sentit sembla igualment bastant més aconsellable i productiva que l'ús d'una simple enquesta de descodificación anàloga a l'enquesta dialectològica tradicional.El repertori bàsic definitiu d'emblemes catalans establert consta de 108 unitats (una o dues de les quals són susceptibles de ser considerades variants d'altres), i va acompanyat d'un repertori complementari de 65 gestos i d'una recopilació final d'unes altres 48 unitats, que s' ha considerat que no reunien els requisits imprescindibles per ser considerades emblemes. Aquest conjunt total de 221 gestos (anomenat inicialment repertori provisional bàsic) procedia d'una selecció d'un primer repertori provisional de 315 unitats, resultat al seu torn d'una altra selecció elaborada a partir de fonts bibliogràfiques i de dades recollides mitjançant l'observació directa de diferents situacions quotidianes.Complementant la tasca d'establir el repertori, la comparació dels tres reculls esmentats permet observar quines són les categories emblemàtiques més ben representades com a actes comunicatius (la representativa i l'exhortativa), fa possible aventurar algunes hipótesis sobre quines són les menes de gestos més propensos a emblematitzar-se a través d'un procés de convencionalització, ja que els percentatges de les diverses categories assenyalades varien d'una forma prou significativa al llarg dels tres reculls. Tanmateix, fa evident al mateix temps que aquest terreny en particular està necessitat d'estudis més detinguts. Al capdavall, el mateix es pot apuntar en general, pel que fa a la mancança d'estudis, de les múltiples confluències que presenten els camps de la lingüística i de la comunicació no verbal, l'estudi del gest i de la paraula, una àrea en què la interdisciplinarietat és obligada en l'enfocament i en l'anàlisi.
