Acceso usuarios
, Mila Segarra Neira (dir. tes.) , Eusebi Coromina Pou (secret.) , Neus Nogué Serrano (voc.) L’any 1971 Marià Manent, director literari d’Editorial Joventut, va encarregar al seu fill, Albert Manent, que corregís a fons la traducció de Josep Carner Alícia en terra de meravelles amb vista a publicar-ne la tercera edició, més de quaranta anys després que el 1930 hagués aparegut la segona. La gran quantitat de canvis estilístics que afecten el model de llengua fan pensar que Marià i Albert Manent consideraven que els lectors dels setanta el podien trobar obsolet. Bàsicament, Carner va fer servir les traduccions (que la crítica coetània sempre va celebrar) de banc de proves lingüístic relacionat amb desenvolupar la prosa literària i implantar la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), i per això hi feia anar unes formes i unes construccions força més “exuberants” que en la prosa de creació pròpia. Els escriptors posteriors, però, amb la normativa fixada, van mirar de reflectir una llengua més acostada a la parla, i el model de Carner va anar quedant arraconat. És en aquest context que hem de situar la correcció d’Albert Manent, deixeble d’Eduard Artells i Bartomeu Bardagí, dos dels estendards del model de llengua oficial que propugnava Ramon Aramon des de l’IEC. El propòsit manifest d’Albert Manent va consistir a “desbarroquitzar” l’Alícia carneriana; aquesta tesi examina les variants que hi va introduir, prova de detectar les pautes generals que va seguir i les contrasta amb els preceptes que preconitzaven els seus mestres.
