Acceso usuarios
, Ernest Marcos Hierro (dir. tes.) , Marisa Siguán (secret.) , Jordi Malé Pegueroles (voc.) , Enric Gallén Miret (voc.) , Jordi Ibáñez Fanés (voc.) La tesi analitza dos casos de recepció de l’Agamèmnon d’Èsquil: la interpretació i la traducció que en van fer Wilhelm von Humboldt (1816) i Carles Riba (1934). Partint del fet que un dels aspectes indefugibles de la recepció d’aquesta tragèdia és la sensació de dificultat que hi va associada des del Renaixement, l’autor se centra en l’estudi dels hàbits discursius sobre Grècia i sobre la pràctica de la traducció que han fet possible incorporar l’obra a les literatures modernes. Després d’exposar la imatge tradicional d’Èsquil i l’escassa pervivència de l’Agamèmnon fins a la segona meitat del set-cents, la tesi examina, en el seu marc germànic, la visió de Grècia que va desenvolupar Humboldt, la interpretació que aquest autor va fer de l’Agamèmnon i la teoria de la traducció amb què s’hi va acostar; s’analitzen també passatges representatius de la versió i s’intenta escatir en quina mesura hi va influir el discurs de l’autor sobre Grècia i sobre la traducció; un capítol sobre la recepció del seu Agamèmnon clou la secció dedicada a Humboldt. A continuació s’aplica el mateix esquema expositiu a Carles Riba, amb un èmfasi especial en la seva concepció de l’humanisme, la seva relació amb l’Èsquil de Paul Mazon i els orígens de la seva teoria de la traducció. Finalment, se situen tots dos casos de recepció en el marc més ampli de la constitució de les literatures modernes. Sobre el rerefons de la nova visió del llenguatge i de la història que es desplega a l’Alemanya del segle XVIII, sobretot en l’obra de Herder, se subratlla la importància que els discursos sobre Grècia, sobre l’humanisme i sobre la traducció han tingut com a mecanismes d’universalització de la pròpia cultura i es posa de manifest que en aquest context l’Agamèmnon d’Èsquil, tòpicament identificat com una de les obres més difícils de l’antiguitat, ha fet un paper exemplar.
