Acceso usuarios
, Joan Pujolar Cos (secret.) , Susan Gal (voc.) Aquesta tesi és una etnografia sociolingüística crítica d’un moviment social transnacional. Investiga la construcció discursiva i lingüística d’una identitat comuna així com de la diferència social dintre del moviment Emmaús des del punt de vista de dues comunitats de pràctica. Emmaús és un moviment de solidaritat fundat per l’Abbé Pierre durant la post-guerra que (re)insereix persones marginades que viuen i treballen amb d’altres en “comunitats” de vida que es dediquen al reciclatge i als projectes socials. La meva etnografia en múltiples contextos se centra en dues comunitats Emmaús, una en l’àrea metropolitana de Barcelona i una altra a Londres. Aquest estudi contribueix a la sociolingüística de la globalització (Blommaert, 2010) i a l’antropologia lingüística des d’una perspectiva etnogràfica crítica (Heller, 2011). La metodologia combina l’etnografia tradicional basada en l’observació-participació amb l’anàlisi narratiu de les interaccions observades i la genealogia discursiva dels dos contextos estudiats. L’anàlisi es basa en notes de camp, entrevistes, enregistraments d’assemblees, textos institucionals i materials audiovisuals. A partir del concepte de la comunitat imaginada transnacional (Anderson, 1983), aquesta tesi investiga processos sociolingüístics més enllà, en tensió i dintre de diferents estats-nació. Més concretament, investiga (a) l’articulació transnacional de moviment Emmaús a través de recursos narratius, semiòtics, discursius i comunicatius, (b) la localització dels textos, símbols i narratives comuns en diferents règims discursius i socioeconòmics, i (c) les pràctiques situades de socialització en i a través de la llengua que impliquen estratificació social. La primera troballa és que les comunitats Emmaús estudiades s’articulen a través de la història fundacional d’Emmaús (Linde, 2009). Aquesta història donava forma a les històries que explicaven, amb clars elements intertextuals i cronotòpics (Bakhtin, 1981), i a la disposició dels membres a recrear aquesta narrativa diàriament (Agha, 2007). Malgrat el diferent pes discursiu en les seves construccions d’Emmaús, les dues comunitats compartien un tipus de persona marcat per l’auto-transformació, el valor moral de la solidaritat, i trobar “raons per viure” en la trobada amb l’altre. Quan la història fundacional d’Emmaús es trasllada en el temps i l’espai, es recontextualitza i es corda (Gal, 2007) amb altres discursos situats en comunitats locals a diferents estats. La segona troballa mostra que Emmaús permet un ampli ventall de pràctiques discursives (Foucault, 1972) en comunitats locals. Emmaús Barcelona se centrava en la trobada amb l’altre dintre de la comunitat encarnada en l’icona del fundador, que s’articulava amb els discursos polititzats de l’altermundialisme i de l’alliberament cristià. Emmaús Londres, en canvi, emfatitzava el valor de la solidaritat amb l’altre en connexió amb una ètica individualista del treball, que promovia el voluntariat en l’estat britànic. Les dues comunitats Emmaús (re)produïen les corrents discursives centrípetes i centrífugues dintre del moviment (Brodiez-Dolino, 2008) que han localitzat la missió de solidaritat de manera diferent durant dècades. La tercera troballa qüestiona la connexió naturalitzada entre els moviments socials transnacionals i el multilingüisme, així com la participació horitzontal. La socialització en el moviment Emmaús en comunitats de pràctica (Wenger, 2008) inclou discursos i narratives comuns que conformen identitats comunicatives legítimes que alhora estratifiquen els membres. Les ideologies lingüístiques modernistes feien de l’anglès a Londres, i del català i el castellà a Barcelona, requisits per a la plena participació local. En contrast amb la invisibilització nacionalista del multilingüisme a Emmaús Londres, Emmaús Barcelona acceptava les pràctiques híbrides català-castellà en interaccions quotidianes i l’ús de llengües franques com el castellà, el francès i l’anglès. En conclusió, l’entramat dels moviments socials és la intertextualitat entre les apropiacions locals que fan diferents connexions discursives amb altres àmbits i adopten pràctiques lingüístiques diverses, que alhora creen heterogeneïtat de base i una pertinença transnacional en una comunitat de pràctica estratificada.
