Acceso usuarios
, Joan Mascaró (dir. tes.) , Mar Massanell i Messalles (secret.) , Patrick Sauzet (voc.) El rossellonès és el dialecte del català parlat a la Catalunya del Nord. Durant segles, aquesta regió formava part de Catalunya, però després del Tractat dels Pirineus, del 1659, va passar a formar part de França. En aquest moment la dialectalització s’accelera. Tanmateix, s’han publicat ben pocs estudis que expliquin aquestes característiques pròpies. El treball més important és la tesi de Pierre Fouché, publicada el 1924 en els llibres Phonétique historique du Roussillonnais i Morphologie historique du Roussillonnais, Tolosa (Ginebra, Slatkine Reprints 1980). Després de Fouché, no hi ha hagut cap estudi científic sobre el rossellonès. La present tesi és fonamentalment descriptiva. Recull pràcticament tots els aspectes dialectals rossellonesos que són diferents de la resta del català, tant pel que fa a la fonètica com la fonologia, la morfologia o la sintaxi. El principal punt de vista presentat és sincrònic, però per a alguns trets és diacrònic, especialment quan aquests són compartits amb el francès i, per tant, en podrien ser un calc. A més, la introducció també presenta una breu descripció de la situació sociolingüística actual i dels fets històrics que hi han portat. El punt actual és d’extinció imminent del dialecte. Pel que fa a la fonètica, els trets més rellevants afecten les vocals. A causa de dos canvis històrics, ara el rossellonès té un sistema de cinc vocals tòniques en comptes dels de set vocals típics de la majoria de dialectes catalans. A més d’aquests canvis, també s’estudien acústicament els formants de les vocals. En entrar a la fonologia, veiem el comportament de la s final al context Cs##C, la posició de l’accent (reservada a mots oxítons i paroxítons) i els clítics. A més de la descripció superficial, es fa una proposta d’estructura profunda. A la morfologia es presenten el gènere i els morfemes de plural, els determinants i els morfemes verbals. Els aspectes més remarcables es troben a l’article, amb un comportament únic de lo, i la conjugació verbal, dins de la qual hi ha hagut verbs que han canviat de conjugació. Finalment, els aspectes sintàctics més rellevants són la posició del subjecte, amb restriccions per a ocupar una posició postverbal, i la negació, que es fa amb la partícula pas. Totes dues característiques es mostren des d’una perspectiva diacrònica i es comparen amb el francès, que té un comportament semblant, per saber si en podria ser l’origen. La tesi també inclou sis annexos, dedicats als següents temes: els informants, els qüestionaris de les entrevistes fetes al treball de camp, la definició d’alguns adverbis i connectors, catorze converses orals transcrites fonèticament i ortogràfica, la descripció de com es diuen les hores i, finalment, la transcripció d’un manuscrit original de l’any 1691.
