Acceso usuarios
Mar Massanell i Messalles 
, Jaume Mateu Fontanals
En aquest article analitzem la selecció de l'auxiliar en català antic partint de la hipòtesi que la inacusativitat no és una propietat dels verbs, sinó de les construccions, fet que no exclou que determinades arrels verbals tendeixin a associar-se amb estructures que n'afavoreixen la coocurrència amb un dels auxiliars. Aportem dades diacròniques que mostren que verbs considerats inacusatius típics com venir, a banda de ser molt freqüents en construccions resultatives, auxiliades sistemàticament amb ésser en la llengua medieval, també podien inserir-se en construccions esdevenimentals de tema indefinit, les quals s'auxiliaven amb haver («los à vengut gran dan a lur molí»). Aquestes estructures presenten connexions amb una construcció existencial d'haver(-hi), freqüent en lallengua cancelleresca, que incorporava com a predicatiu el participi de verbs considerats inacusatius típics («d'altres hòmens que hi havia venguts»). No serà fins al segle xvi que haver s'introduirà gradualment en construccions d'estat resultant.
