Acceso usuarios
El objetivo de esta contribución es estudiar un fenómeno de aparición reciente en lengua catalana que, a priori, parece contradecir los fundamentos de la cohesión referencial. Se trata del surgimiento, en catalán, de un fenómeno paralelo al que en la tradición lingüística del español se ha convenido a denominar le-por-les, y que en catalán denominamos li-per-els[i]. Se trata del uso del clítico dativo singular en la duplicación de un objeto indirecto plural, como en Li[sg.] he donat el llibre als nens[pl.]. Veremos que este fenómeno, cada vez más presente en variedades del valenciano y las del área de Barcelona, se puede caracterizar como un caso de despronominalización del pronombre débil de dativo, fruto de la generalización de la duplicación de clítico dativo que se ha producido, justamente, en estas áreas. A medida que la duplicación acontece sistemática, le pierde su estatus de pronombre anafórico y, desproveído de cualquier traza de concordancia, acontece un mero marcador gramatical en el verbo, un tipo de afijo que señala la presencia de un argumento prominente, el objeto indirecto. Presentamos una variedad de factores que pueden crear las condiciones en las cuales este afijo verbal (el clítico dativo no concordante) acontece necesario. Finalmente, proporcionamos un análisis formal basado en la asunción que los clíticos duplicadores son la realización de un núcleo aplicativo, responsable de introducir el OI en la estructura.
L’objectiu d’aquesta contribució és estudiar un fenomen d’aparició recent en llengua catalana que, a priori, sembla contradir els fonaments de la cohesió referencial. Es tracta del sorgiment, en català, d’un fenomen paral·lel al que en la tradició lingüística de l’espanyol s’ha convingut a anomenar le-por-les, i que en català anomenem li-per-els[i]. Es tracta de l’ús del clític datiu singular en la duplicació d’un objecte indirecte plural, com en Li[sg.] he donat el llibre als nens[pl.]. Veurem que aquest fenomen, cada cop més present en parlars com els valencians i els de l’àrea de Barcelona, es pot caracteritzar com un cas de despronominalització del pronom feble de datiu, fruit de la generalització de la duplicació de clític datiu que s’ha produït, justament, en aquestes àrees. A mesura que la duplicació esdevé sistemàtica, li perd el seu estatus de pronom anafòric i, desproveït de qualsevol traça de concordança, esdevé un mer marcador gramatical en el verb, una mena d’afix que assenyala la presència d’un argument prominent, l’objecte indirecte. Presentem una varietat de factors que poden crear les condicions en les quals aquest afix verbal (el clític datiu no concordant) esdevé necessari. Finalment, proporcionem una anàlisi formal basada en l’assumpció que els clítics duplicadors són la realització d’un nucli aplicatiu, responsable d’introduir l’OI en l’estructura.
This contribution aims to study a phenomenon which has recently emerged in Catalan and which seems to contradict the foundations of referential cohesion. It is a phenomenon parallel to what in the Spanish linguistic tradition has been dubbed le-for-les, that is to say, the use of a singular dative clitic when doubling a plural indirect object, as in Li[sg.] he donat el llibre als nens[pl.] ‘I have given the book to the kids’. I will show that this phenomenon, which is more and more present in Valencian varieties as well as in the Catalan spoken in the area of Barcelona, can be accounted for as an instance of depronominalization of the dative clitic pronoun, as a result of the generalization of dative clitic doubling which has occurred, precisely, in the mentioned varieties. As doubling becomes systematic, li looses its status of anaphoric pronoun and, deprived of any trace of agreement, it becomes just a grammatical marker in the verb, a sort of verbal affix whose sole function is to indicate the presence of a prominent argument in the sentence, the indirect object. I present a variety of factors that may create the conditions where such a verbal affix (the non-agreeing dative clitic) becomes necessary. Finally, I provide a formal analysis based on the assumption that doubling clitics are the realization of an applicative head, which is responsible of introducing the IO in the structure.
