Acceso usuarios
, Olga Borik (secret.) , Denis Delfitto (voc.) Esta tesis investiga cómo se expresan la (in)definitud y la (no-)maximalidad en italiano y adopta una perspectiva comparativa con otras lenguas romances. El estudio se centra especialmente en ciertas discrepancias entre forma y significado, en las que un artículo morfológicamente definido da lugar a una interpretación indefinida o no máxima. Concretamente, analizo cuatro construcciones indefinidas y no-máximas del italiano: (i) el llamado artículo partitivo (di+ART), (ii) las interpretaciones indefinidas del artículo definido con nombres plurales (y masa) (IDs), (iii) las interpretaciones indefinidas y de número neutro del artículo definido con nombres morfológicamente singulares (NIDs) y (iv) las construcciones definidas que permiten lecturas no-máximas peculiares, que denomino interpretaciones representativas (RIs). La tesis plantea tres preguntas de investigación principales: (i) ¿cómo se expresa formalmente la indefinitud en italiano? (ii) ¿Por qué el italiano muestra esta proliferación de formas indefinidas? Y (iii) ¿cuál es el estatus del artículo definido en italiano? Inicialmente, analizo las expresiones indefinidas encabezadas por di+ART, en comparación con los nombres escuetos de las lenguas romances y los indefinidos introducidos por des en francés. Asumiendo la misma estructura sintáctica, defiendo que di+ART se diferencia de los nombres escuetos en su capacidad de introducir referentes discursivos ligados a funciones de selección semántica (choice functions); una propuesta que explica sus lecturas específicas y la excepcionalidad de su alcance amplio. La comparación con los indefinidos del francés también indica que di+ART se especializa en expresar indefinitud fuerte, como resultado de su coexistencia con los nombres escuetos. A continuación, argumento empíricamente que los IDs se corresponden con expresiones indefinidas genuinas –estructuralmente equivalentes a los indefinidos de otras lenguas romances– y que su interpretación existencial surge en contextos que muestran homogeneidad incremental. En cuanto a los NIDs, demuestro que aparecen exclusivamente en posición de objeto de predicados que codifican una relación de posesión caracterizadora del sujeto, que denotan clases definidas (definite kinds) y que obtienen la lectura existencial mediante la operación conocida como Derived Kind Predication (que explica las lecturas existenciales derivadas de clases). Por último, propongo que las RIs derivan de la presencia de un operador REP (explícito o implícito) que, adjunto a un sintagma definido plural, permite obtener una lectura máxima o no-máxima de grupo singular. Esto explica por qué las RIs se comportan de manera diferente a los plurales definidos canónicos en lo que respecta a la distributividad cuantificacional y la reciprocidad gramatical. Sobre la proliferación de formas indefinidas, propongo que esta variación es el resultado de la interacción de tres factores: (i) el estatus del sistema de determinantes del italiano, (ii) la influencia de las variedades italorromances y (iii) la relevancia de principios universales como el Blocking Principle (que bloquea operadores abstractos cuando las lenguas disponen de ítems léxicos para la misma función). Los datos empíricos de algunos dialectos regionales sugieren que los IDs surgen como compensación por la ausencia de nombres escuetos, mientras que la evolución del sistema de determinantes del italiano da lugar a la aparición de los NIDs como estrategia para expresar la neutralidad de número. Finalmente, abordo el estatus del artículo definido en italiano. Aunque los IDs y los NIDs se asemejan a usos expletivos del artículo definido, defiendo que los IDs instancian un operador iota que se cancela a través de un operador indefinido DE, mientras que los NIDs derivan su lectura existencial a partir de la denotación definida de clase. Las RIs, en cambio, se interpretan como grupos no-máximos debido a la presencia de un operador REP que se aplica directamente a iota. Estos análisis alinean el artículo definido del italiano con las teorías estándar de la definitud en las lenguas romances.
Aquesta tesi investiga com s’expressen la (in)definitud i la (no-)maximalitat en italià i adopta una perspectiva comparativa amb altres llengües romàniques. L’estudi se centra especialment en certes discrepàncies entre forma i significat en què un article morfològicament definit dona lloc a una interpretació indefinida o no-màxima. Concretament, analitzo quatre construccions indefinides i no-màximes de l’italià: (i) l’anomenat article partitiu (di+ART), (ii) les interpretacions indefinides de l’article definit amb noms plurals (i massa) (IDs), (iii) les interpretacions indefinides i de nombre neutre de l’article definit amb noms comptables morfològicament singulars (NIDs), i (iv) les construccions definides que permeten unes lectures no-màximes peculiars, que anomeno interpretacions representatives (RIs). La tesi planteja tres preguntes de recerca principals: (i) com s’expressa formalment la indefinitud en italià (en comparació amb altres llengües romàniques)? (ii) Per què l’italià mostra aquesta proliferació de formes indefinides? I (iii) quin és l’estatus de l’article definit en italià? El primer punt d’estudi se centra en les expressions indefinides encapçalades per di+ART en comparació amb els noms escarits de les llengües romàniques i els indefinits introduïts per des en francès. Assumint la mateixa estructura sintàctica, defenso que di+ART es diferencia dels noms escarits pel que fa a la capacitat d’introduir referents discursius lligats a funcions de selecció semàntica (choice functions); una proposta que explica les lectures específiques i l’excepcionalitat de l’abast ampli. La comparació amb els indefinits del francès també indica que di+ART s’especialitza per expressar indefinitud forta, a conseqüència de la coexistència amb els noms escarits. Tot seguit, argumento empíricament que els IDs corresponen a expressions indefinides genuïnes –estructuralment equivalents als indefinits de les altres llengües romàniques– i que la seva interpretació existencial sorgeix en contextos que mostren homogeneïtat incremental. Quant als NIDs, demostro que apareixen exclusivament en posició d’objecte de predicats que codifiquen una relació de possessió caracteritzadora del subjecte, que denoten classes definides (definite kinds) i que obtenen la lectura existencial mitjançant l’operació coneguda com Derived Kind Predication (que dona compte de les lectures existencials derivades de classes). En darrer lloc, proposo que les RIs deriven de la presència d’un operador REP (explícit o implícit) que, adjuntat a un sintagma definit plural, permet d’obtenir una lectura màxima o no-màxima de grup singular. Això explica per què les RIs es comporten de manera diferent dels plurals definits canònics en relació amb la distributivitat quantificacional i la reciprocitat gramatical. Referent a la proliferació de formes indefinides, proposo que aquesta variació és el resultat de la interacció de tres factors: (i) l’estatus del sistema de determinants de l’italià, (ii) la influència de les varietats italo-romàniques i (iii) la rellevància de principis universals com l’anomenat Blocking Principle (que bloqueja operadors abstractes quan les llengües disposen d’ítems lèxics per a la mateixa funció). Les dades empíriques d’alguns dialectes regionals suggereixen que els IDs sorgeixen com a compensació per l’absència de noms escarits, mentre que l’evolució del sistema de determinants de l’italià dona lloc a l’aparició dels NIDs com a estratègia per expressar la neutralitat de nombre. Finalment, tracto l’estatus de l’article definit en italià. Tot i que els IDs i els NIDs s’acosten aparentment a uns usos expletius de l’article definit, defenso que no són semànticament inerts: els IDs instancien un operador iota que es cancel·la a través d’un operador indefinit DE, mentre que els NIDs deriven la lectura existencial a partir de la denotació definida de classe. Les RIs, en canvi, s’interpreten com grups no-màxims a causa de la presència d’un operador REP que s’aplica directament a iota. Aquestes anàlisis adhereixen l’article definit de l’italià a les teories estàndard de la definitud a les altres llengües romàniques.
This thesis investigates how (in)definiteness and (non-)maximality are expressed in Italian, adopting a comparative perspective on other Romance languages. The thesis focuses especially on form-meaning mismatches in which a morphologically definite article gives rise to an indefinite or non-maximal interpretation. Specifically, this study examines four main (in)definite and (non-)maximal constructions in Italian: (i) the so-called partitive article (di+ART), (ii) indefinite interpretations of plural (and mass) definite descriptions (IDs), (iii) indefinite and number-neutral interpretations of definite descriptions involving morphologically singular count nouns (NIDs), and (iv) definite constructions allowing peculiar non-maximal readings, which I term representative interpretations (RIs). The thesis addresses three main research questions: (i) how is indefiniteness formally expressed in Italian (as compared to other Romance languages)? (ii) Why does Italian exhibit such a proliferation of indefinite expressions? And (iii) what is the exact status of the definite article in Italian? I begin with the investigation of di+ART nominals in comparison with Romance bare nominals and French des-phrases. Assuming a unified structure for these forms, I argue that di+ART indefinites differ from bare nouns in their ability to introduce discourse referents bound to semantic choice functions, accounting for their specific readings and exceptional wide scope behavior. The comparison with French des-phrases also indicates that di+ART nominals are specialized for strong indefiniteness, a consequence of their coexistence with BNs. Proceeding with IDs, I empirically motivate that they function as genuine indefinite expressions -structurally aligned with the other Romance indefinites- with their existential interpretation arising in incrementally homogeneous contexts. As for NIDs, I show that they appear in the object position of characterizing HAVE-predicates and denote definite kinds, deriving an existential reading via Derived Kind Predication. Finally, I argue that RIs arise from a (c)overt REP-operator adjoined to a plural definite DP, which yields a representative - maximal or non-maximal- singular group, explaining why they behave differently from canonical plural definites with respect to quantificational distributivity and grammatical reciprocity. Regarding the proliferation of indefinite forms in Italian, I argue that it results from the interaction of three factors: (i) the status of the Italian determiner system, (ii) the influence of Italo-Romance varieties, and (iii) the relevance of universal principles such as the Blocking Principle. Evidence from regional dialects suggests that IDs emerge to compensate for the absence of BNs in certain Italo-Romance varieties, while the evolution of the Italian determiner system has led to the emergence of NIDs as a strategy for expressing number-neutrality.
Finally, I address the status of the definite article in Italian. While IDs and NIDs resemble expletive uses of the definite article, I argue that they are not semantically inert. Rather than merely introducing an identity function, IDs instantiate an iota operator, which is later neutralized by an indefinite operator DE, while NIDs derive their existential meaning from the definite kind interpretation of the DP. As for RIs, their non-maximal interpretation results from the presence of an operator REP, which applies to iota and triggers a group denotation. This analysis thus firmly aligns the Italian definite article with standard semantic accounts of definiteness in other languages.
